L'ENYOR

Allò que diuen que ulls que no veuen cor que no sent, és un tòpic que està inevitablement massa ficat en la nostra societat. La veritat és que, molts cops, el que els ulls no veuen, és precisament el cor el que ho sent.

quan ets lluny del teu poble, quan no pots gaudir de les seves aigües o les seves muntanyes, de la seva gent, de les seves olors...és quan el cor sent l'olor de la llunyania.

D'igual manera, quan estimes algú, quan n'estàs enamorat de debò...quan no el veus és quan més l'enyores. Si ets a prop dels seus braços, dels seus petons, de les seves mirades...simplement ho aprofites al màxim. En canvi, quan la única manera de veure aquella persona és en els teus somnis i desitjos, el cor t'ho diu, t'ho recorda a cada moment.

El cor ens parla, el cor sent encara que no vegi. La única cosa que hem de fer és aprendre a interpretar l'enyorança que ell ens mostra quan no som a prop del que més estimem.

A UNA PRECIOSA DAMA
DE QUI NOMÉS EN CONEIXIA LA MIRADA.

Amb aquella parpella blanca com la neu
de qui hom enveja les seves llargues pestanyes,
cobria amb dolçor la brillantor dels seus ulls
tan negres com una nit de lluna nova.

Com dos bessons es compenetraven
fent-se un petó a cada instant,
si no hagués estat pel vel blanc que els anava cobrint
aquelles perles m’haguessin enlluernat.

Mentre jo no podia pensar en cap instant
en res més que no foren els seus ulls,
els bessons es besaven sabent-se contemplats.

I quan un tercer es va afegir a la visió
en forma de gota cristalina
els meus ulls també ploraven per la meva estimada dama.

REFLEXIONS (a partir del text de Tirant Lo Blanc)

La virginitat

Jo, personalment, crec que la virginitat és una cosa molt important. Penso que no s’ha de donar així com així, que és una cosa molt íntima. De tota manera tant si la perds amb el teu futur marit com amb una persona a qui simplement en aquell moment estimes, es millor perdre-la abans del matrimoni. Això té una explicació, sí, i es que el sexe és una part molt important en una parella. Si tu et cases amb un home de qui estàs enamorada, però, després de les núpcies, descobreixes que no us enteneu al llit, la cosa pot acabar malament. Per molt bé que et puguis portar amb un home, per molt que el puguis estimar, si les relacions sexuals no funcionen la relació acaba per desgastar-se. Se suposa que si et cases amb una persona, és per sempre, i, per tant, has de conèixer-la totalment, en tots els aspectes de la seva vida.

La vergonya i l'amor

Els homes tenen vergonya igual que les dones. A tots dos ens costa declarar-nos, dir el que realment pensem o sentim, mostrar als altres com som, parlar d’amor. Tots dos en parlem superficialment de l’amor. El homes d’una manera diferent que les dones, però cap de nosaltres no en parla des del seu pensament més profund, cap de nosaltres no reconeix tan fàcilment quan està enamorat, cap de nosaltres no expressa de quina manera arriba a atreure’ns realment el físic de la persona estimada, cap de nosaltres no sap parlar d’amor sense amagar-se. És un sentiment universal. Quan estimes pots traspassar les fronteres de d’idioma, la raça, la religió...aquell a qui estimes se sabrà estimat si li saps parlar d’amor. Sense el misteri, la vergonya, sense expressar els sentiments de manera que NO SIGUIN EL QUE SEMBLEN: l’amor no és amor.

Igual que un viatger perdut en mig del desert,
desesperat per trobar la senda de tornada al seu poble.
Que camina dia i nit sota el sol abrasador
i no es detura davant cap adversitat.
Així em sento jo quan no puc ser al vostre costat,
quan els fets estan en contra de l’amor que sento per vós.
Jo soc el viatger que vol tornar al vostre cor,
però sembla que en aquest cas, aquest viatger acaba morint de set.

Ramón de Calmarques

Ramón de Calmarques va ser un trobador molt conegut, i també molt odiat. Era el més bell de tots els homes en aquelles contrades i totes les dones, solteres i casades, n'estàven enamorades. Des d'adolescent va tenir aventures amb centenars de dones, a les que encisava amb la seva bellesa i els seus poemes amorosos.

Aquest trobador no s'havia enamorat mai i per tant els seus poemes, tot i que parlàven d'amor, no tenien ni una mica d'aquest sentiment. Hi havia una dona, una trobadora (no gaire comú en aquella època) la Jenàsia Bastanyà, que el despreciava profundament. No podia suportar que només pel fet de ser bell tingués tant d'èxit, quan els seus poemes eren tan buits. Ramón de Calmarques n'havia sentit a parlar, d'aquella trobadora, i sabia tot el que en pensava d'ell. Se'n reia a les esquenes de Jenàsia, i fins i tot li va fer un poema de burla. Quan aquell poema va arribar a les orelles de Jenàsia es va emfurismar tant que el va anar a buscar i li va dir tot el que en pensava d'ell, i li va dir rimant cada vers, per deixar-lo en ridícul. Ell, en sentir la seva preciosa veu, en veure brillar aquells ulls de color mel i potser també, en veure que era una dona impossible, va quedar completament encisat d'ella. Va començar a escriure-li poemes on l'anomenava "la meva rosa fascinadora" i on hi deixava tots els sentiments amorosos que sentia, per primera vegada.

El temps va anar passant i Jenàsia es va casar amb un noble molt humil de qui estava perdudament enamorada. Amb el pas dels anys Ramón de Calmarques es va anar tornant boig d'amor fins que un dia va rebre la notícia que Jenàsia tenia una malaltia molt greu. Des d'aquell moment va anar a recitar poemes al seu balcó dia i nit durant cinc dies. El cinquè dia, el marit de Jenàsia va sortir amb el cap cot, sense cap ganes de cridar i maleïr-lo, i va dir-li que ella havia mort aquell mateix matí.

Ramón de Calmarques encara va viure quaranta anys més, i en tot aquest temps no la va poder oblidar. Moltes dones van passar pel seu llit durant tot aquest temps, però cap d'elles va poder tornar a conquistar el seu cor. Totes les nits sortia a donar voltes pel poble, i els veins més tafaners deien que no parava de repetir el nom de la seva estimada: Jenàsia, Jenàsia, Jenàsia...

Jo em pregunto, cometre errors és positiu? Alguns acostumen a penedir-se sempre d’aquelles coses que els surten malament. D’altres en canvi, aprenen d’aquests errors. Es bo viure tota la vida penedint-se d’aquells fets que no han donat bon resultat? O potser és millor evitar tornar a cometre els mateixos errors? Encara que sigui, sense adonar-te, el resultat de cometre’ls una i altra vegada. La elecció està en ensopegar una, dues, potser tres vegades amb la mateixa pedra fins que aprens a esquivar-la... o en canviar el teu rumb deixant-te portar per la por.

Evidentment que podria escriure un llarg paràgraf sobre com soc...però potser seria mes instructiu i més profitós pel meu esperit crític, aprendre a reconèixer com no soc. Això sempre és més difícil ja que és una manera d’admetre el que t’agradaria ser però no ets, o potser, moltes vegades, també el que està indirectament establert a la societat. Així doncs, espero que surti alguna cosa bona entre tanta crítica “constructiva”:

Haig de reconèixer que no soc dolça. No m’agrada mostrar allò que penso i sento i m’acaparo molt quan la gent m’està gaire a sobre. No crec que aquesta sigui una manera de mostrar als altres que els estimes, penso que es demostra amb els actes i estant amb una persona quan ho necessita.
Una altra cosa en la que no puc mentir és que no soc gens endreçada. La meva habitació és un cau, els meus apunts, un caos absolut, tot i que s’ha de reconèixer que dins d’aquest desordre hi ha un ordre establert que només jo conec.
Alguna cosa bona havia de tenir, i penso que no soc irresponsable. A tots ens agrada aprofitar la nostra edat, en que sembla que tot ho fan els altres i no ens hem de preocupar de res. De tota manera quan les coses s’han de fer, es fan, i no hi ha volta de fulla. Només cal tenir dos dits de front, no és gaire complicat.
No soc gaire presumida, tot sigui dit. Penso més en la comoditat que en altres coses. Encara que això em porta a pensar que, contradictòriament tampoc no soc poc exigent. M’agrada que les coses estiguin sempre ben fetes, ja que si s’han de fer, almenys que es facin bé. Amés haig de reconèixer que m’agrada que tot siguin aquí i ara i no tinc paciència pel: més tard. Aquesta frase em menja els nervis, que tinc sempre a flor de pell. I la calma? No la conec pas. No suporto esperar, esperar, esperar...
La hipocresia és una de les coses que més odio, ja que aprecio molt la sinceritat. Trobo que no és necessari mentir, cadascú pensa el que pensa, i dins d’uns límits cal dir el que creus a les persones implicades, que d’anar xerrant per darrera en sap tothom. Una altra cosa que tampoc no m’apassiona és l’egocentrisme. Estic segura que tots som iguals, ningú és millor que els altres, i aquells que es creuen el melic del món son els que després més es deixen influenciar pel que puguin dir.
No seré moltes coses, però sé que soc molt meva. Potser es una manera suau per no reconèixer que soc rara, però…no n’heu tingut prou de crítiques? Perquè jo sí, això de no ser perfecta, esgota.